dijous, 20 d’octubre del 2016

Varsòvia

VARSÒVIA
12-10-2016

És gris el somrís del paraigua.
Les llambordes, llagrimegen eternament
les passes del lament dels dies d'història.

Tot per fer, entre acords de piano.
Clavegueres de vida i d'esperança
que perduren en bronze a la plaça,
mentre reneix la ciutat del record perenne.

Voreres daurades de tardor
et remembren que tot s'acaba
i tot s'alçarà nou en primavera
amb l'esplendor dels somnis
i sense l'oblit dels dies de mort.

Carrers empedrats on s'escola la sofrença,
d'aquells que són perquè varen resistir
i dels que fugiren, per creure,
amb el pànic com a únic equipatge de mà...
Dels captius de la tortura,
encadenats a la injustícia.

I el Vístula s'ho mira incrèdul.
I veig rostres en blanc i negre
que un dia foren pinzellats
de blau nit i vermell fetge.

Encara oloro a gas, a cendres,
a la pols dels enderrocs
i al fum de la misèria.

Encara veig els vagons,
amb bitllet d'anada,
les estrelles roges d'orient
i les creus gammades d'occident,
un bocí del mur de la vergonya
i la sang de les espines, ara rovell anyenc
escondit dels dies de pressa.

Desem aquest regust
en el bagul dels instants sense retorn
i fonem la clau del pecat,

en el foc etern de l’infern.

Angel Martí



3 comentaris:

  1. Colpidor Àngel, tal i com va ser la història. El poema m'ha encantat !!!

    ResponElimina
  2. Fas un recorregut en l'espai i temps que et fa sentir amb la crua realitat del moment els fets històrics alhora que amb una gran bellesa descriptiva dels paissatges. El Vístula es pot quasi visualitzar... Un gran poema!

    ResponElimina

Comentaris