Dinar de germanor de l'Associació Poemes al Vent

Sembla que el forn de la Canonja s'ha convertit en aquella caragola que acull totes les veus que li van arribant de mar endins.

Feia massa temps que no ens retrobàvem per fer petar la xerrada davant d'un bon àpat; les restriccions, ara alleugerides, no ens deixen abandonar la por del tot. Per això hem patit algunes absències, que hem enyorat.

No sabria dir-vos si ha estat el vent, que en aquestes terres no ens falta, els poemes, o tal vegada les rareses de cadascú de nosaltres el que ens ha unit; però la realitat és aquesta. Algú o altre podria dir que som una colla d'irracionals que no entrem dintre dels patrons marcats pels infal·libles tests de personalitat que condicionen qui està al cantó de normalitat, a la gràfica, i qui està a l'altre costat, però amb les nostres ulleres, nosaltres podríem dir el mateix d'ells. El nostre micromón és el nostre i aquí les normes només les imposen els versos.

Ens abracem. I és que l'amor sempre pot més que la por. El contacte parla per boca de la sinceritat i la pell no menteix.

Comencem l'acte amb quatre paraules per aquells que ens han deixat, sense deixar de deixar-nos els seus mots, que perduren més enllà d'un cos.

Alguna llàgrima rebel que es nega a no suïcidar-se sobre el tapet, davant l'emoció del reconeixement unànime. La signa una tal Marta, la baronessa de la colla. I és que avui no ens sentim entre poetes, el mot és massa complex i nosaltres som prou més senzills, talment com la paraula "amics".

Ben segur hi haurà dies que la creativitat no trobarà els versos perduts als llimbs, ben segur que hi haurà jorns que el vent deixarà de bufar i arrossegar paraules, però l'amistat sobreviurà. Sobreviurà al vent, a la calma, als versos, al full al blanc, a la mudesa del nerviosisme i fins i tot a les pandèmies...

Qui diu que no val la pena escriure poemes en aquests temps moderns.