Ús de confessar que, des de fa anys, la Fe Ferré ha estat una de les meves autores de capçalera. No m'atreviria a dir que ho he llegit tot d'ella, però gairebé. En aquest "Converses amb l'arbre de Júpiter", el seu darrer treball, amb extraordinàries il·lustracions de la Núria Jordán, s'ha superat. Una obra força diferent del que ens tenia acostumats, però amb el seu segell inconfusible, en la que mescla amb saviesa poesia i prosa refinada. Així, va conversant amb aquest arbre d'estrelles arrissades i lleugeres, de color rosa, i branques que varien de color del coure al marró, despullant-se amb parsimònia per crear els seus versos, sempre subtils i deliciosos. En el llibre, que està dividit en sis parts, l'autora manté un conversa amb si mateixa, cercant la veritat a les preguntes sorgides d'una perfecta inexactitud del temps. Es gronxa entre terra i cel en una balança que dóna la mesura dels sentiments, entre segons que contenen l'eternitat. Escolta el metrònom de la seva sang i somriu en el present de qui és, vestida d'albada i nit. Però també és punxa amarga d'una primavera confinada en què es descorda els botons de l'ànima. Ens confessa que es pensava que no sabia dansar i que en aquelles hores va ser la dansa la que la fer tornar a escriure... i ho diu la coreògrafa de les paraules -no t'ho tindrem en compte-. Ens parla de la terra com d'un úter calidoscòpic que fa olor de fertilitat. Se l'estima. I és que sóc d'aquesta terra agresta, de marges i pau, i cor d'olivera -ens diu. I com sempre s'arrela i vola entre els fulls i s'empelta d'aquesta força de terra i foc que sempre trobem en els seus versos... i ens sorprèn entre Nords que es perden i grisos que salven. Màgia, com sempre o potser com mai, aquesta obra de soroll a les arrels i música a les paraules. Ella es respira, i el lector la respira a cada full, a cada silenci obligat, a cada pausa per alenar entre les il·lustracions encertadíssimes i tendres de la Núria Jordán.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris