dimecres, 21 de març del 2018

Postal del metro, poema

POSTAL DEL METRO

Desperta el despertar.
Cent rostres sense rostre
aferrats a un sostre,
sense temps per plorar.

De fons una veu dolça
que regala un cant
i una mà demanant,
i un vagó que l'espolsa.

Rodamóns de les vies
amb un mateix destí;
malviure per morir,
veure morir els dies.

Vista perduda al twitter,
llavis que ignoren riures,
somnis que no són lliures,
ulls de nit de Beefeater.

Presses sense arribada,
matins i nits d'estrès
per obtenir el no-res,
en un món d'escapada.

Ni hola, ni un adéu,
ni tan sols la mirada
es desperta a l'albada...
Màrtirs penjats en creu.

Destí Sants! i mil mans
empenyen a les portes
a les mil vies mortes
dels trajectes humans.

Caus soterrats al cel,
pous perduts de misèria,
bombes mortals d'histèria,
que roseguen la fel.

Maletins buits, de pell,
gorres de llana andina,
abrics amb naftalina,
tatus en un canell.

Mares encara alleten,
avis perdent el nord,
cecs que criden la sort,
joves que no s'aixequen.

Prostitutes que arriben,
cambreres que se'n van,
alcohòlics vomitant
i quatre marrecs miren.

Un uniforme blau
repenjat a l'andana,
pensa que ja té gana,
mentre juga amb la clau.

I sense ocultar-se,
per dalt de les ulleres,
un voyeur d'estrangeres,
va mirant, per tocar-se.

Misteris que s'amaguen
en pells de cent colors,
infàmies i dolors
i deutes que no acaben.

Un vagó ple d'històries,
una història d'un tren,
un tren replet de gent
que no escriuen memòries.

Parets amb crits de guerra,
guerres per subsistir
a l'infern d'existir
i a la fam que s'aferra.

Un nou mascle ibèric
que ha pinzellat,
en carns blanques, morat
i dissimula polèmic.

Un cantautor de somnis
que moren en un got
i una rossa de pot
que no deixa que dormis.

El tiquet caducat
d'un xicot que s'amaga,
dos que et furten la paga
per poder anar al mercat.

Ganyotes del sacseig,
cors que detura el temps
sense canvis ni vents,
en un llarg llagrimeig.

Vides que arriben soles,
que hivernen l'instant
i marxen ignorant
que es van fonent les hores.

I el metro es va aturant,
s'accelera la vida
buscant una sortida

per seguir caminant.

Àngel Martí
(Del poemari Llunes de Vellut i Marbre)


2 comentaris:

  1. Molt bo Àngel. Dono gràcies a Deu per no tenir que anar amb metro i poder mirar al cel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. La veritat és que sí, que la gent d'aquestes terres hem de donar gràcies per poder respirar en superficie.

      Elimina

Comentaris