IN ETERNUM
I sé que saps que sé que encara plores,
que no tens hores de repòs fa temps,
que no bufen els vents cap on voles...
I passen els dies i nits i el desig,
entre els llençols d'un llit que no veu són.
I saps que sé que crides el meu nom
i fins i tot hi ha cops que el puc oir,
mentre l'ahir, es marceix al calaix
i baix es van podrint nostres arrels.
I ja no em val un vers de matinada,
quan la corda tibada es va trencar.
Massa alt el preu d'estimar quan veus nafres
i foll t'agafes al ferro roent,
que esgarrapa un lament de qui el subjecta.
I ja no veus cap recta, al camí,
d'aquest destí que no et porta enlloc.
Tot sembla poc quan un no troba estima
i el seu amor culmina, en mocador
i és el dolor el que no el deixa viure...
Ni tan sols escriure el que et vol dir.
I és que no pots sofrir amb aquest dol,
que no et deixa alçar el vol, amb ala trencada
i a l'albada t'aferra al coixí.
I saps que sé que saps que és així,
que el temps mesquí et va furtant la vida,
que obre ferida que no es pot tancar
i et fuig de la mà sense preguntar,
si vols que es quedi almenys un abril.
De raons més de mil, per no tornar
mai més a remenar aquests draps...
I sé que saps que sé, que encara plores.
Angel Martí
Hui! Àngel, que trist, però quina bellesa plasma el gran enyor que percebo, el conformisme d'un amor perdut, sempre sabràs que la tristes i l'amor perdurarà, malgrat sebent que no es podrà fer realitat, i el plor de l'anmor fugit queda també dolçament, esgarrapant i mullant el cor...
ResponElimina
ResponElimina