Sant Jordi 2021

Ja tocava. Tots en teníem ganes de tornar a veure a princeses i cavallers galopant l'asfalt sota el sol de la primavera, a la recerca de roses i paraules per recordar. Feia massa temps que els barrots invisibles de la misèria ens tenien enclaustrats en la penombra del desesper. El dia traspuava il·lusió, esperança, desig de trencar la distància de l'amistat i buscar tímidament aquella abraçada que tanta falta ens feia. En el ball de màscares, almenys per un dia, es va poder dansar a so de la melodia del paper i els pètals. No obstant això, va haver-hi moments per aquells que van perir en la batalla. Tal vegada, aquesta diada de Sant Jordi hagi estat un punt d'inflexió d'allò que mai hagués hagut de ser, sense perdre mai la realitat del moment. Sí, encara ens queda per vèncer al Drac, però li hem posat el peu al coll i la victòria s'ensuma. El foc comença a ser brases i les brases no viuen per sempre.

Per mi, Sant Jordi ha estat tornar a tenir a prop als lectors, retrobaments desitjats, colzades d'amistat, records de les baixes en el camp de batalla; però per sobre de tot un oasi en mig d'aquest inacabable desert.

Moltíssimes gràcies per fer-me costat. Us deixo unes imatges i un poema.

Sense màscares (Sant Jordi 2021)

 

En aquest desgavell de rostres incògnits,

sense màscares,

Tan sols voldria pregonar que t'estimo

sense gaire més a explicar.

Docs sento que se'n va

la tristíssima foscor que incubava

en lluna nova callada

que espiava amb vergonyosa la nit.

 

Saps, no veig el més mínim delit

si quan l'estima t'inunda

pots cavar profunda la tomba

de l'assassí inconscient.

 

No, no et pensis que fora un valent

en abraçar-me a la teva mà,

no hi havia ni un fotut demà

en la buidor de quan no hi eres.

 

Tot eren llarguíssimes fileres

de pensaments rosegant els instants,

que em cremaven a les mans

sense transmutar-e en cendres.

 

Massa tendres degustarem el dolor

amb la malparida por

de no conèixer mar plana,

puix que la constant tramuntana

sempre ens feia sotsobrar.

 

I tu, far en nit, vas il·luminar

aquest port on vaig saber de la calma

i amarrat per sempre, no em malda

la fatídica consciència del passat,

fondejat en aigües blaves.

 

Saps, em qüestiono on estaves

quan se'm nafrava la pell

i em contemplava el canell

amb ganivet a la taula.

 

I ara, ara encara em maula l'estómac

en sentir-te a la vora

i sento que sempre és hora

d'aferrar-me al teu cos

cercant l'escalf del redòs

que m'aombra i m'aixopluga.

 

I mai s'eixuga la fam del meu desig

si del mig del meu cor bategues

en les inesgotables esperes

per ensumar el perfum dels teus cabells.

 

Deixem dir, bonica,

que plegats ens farem vells

i comptarem les arrugues de nostres pells

desempolsant junts retrats dels altells

amb els somriure somort d'aquells

que senten que la darrera estació s'apropa...

 

Són tantes coses, preciosa... però pren nota...

En aquest desgavell de rostres incògnits,

sense màscares,

tan sols voldria pregonar que t'estimo

sense gaire més a explicar.

Àngel Martí