Li diré País, poema

Li diré País

Diré País, de mil ceps aferrats

d'arrel, a terres rocalloses i ermes

que serenes s'enfilen cap als cims

i cerquen sol per imprimir caràcter.

Diré País dels retrats dels octubres;

burgues ocultes en barrets de palla

tallent el vent i fan dansar les fulles

en aquests dies que escurcen les tardes.

Diré País, d'aquest mar d'oliveres

que van tintant de madur, els novembres

de sacs sargits apilats a les soques,

esperant una espatlla de pagès.

Diré País, als camps d'arròs segat

que habiten éssers de cames esveltes

sembrant d’aquells preciosos tons rosats

els temps groguencs de la feina ja feta.

Diré País al foc que s'abalteix

al cor calent del món de les fagedes,

que ombregen l'escalfor de les arrels

per no cremar-se la saba de l’ànima.

Diré País, de les cales solitàries,

de les llepades dels pins a la mar,

del bressar plomes en repòs al vent

que els hi sospira abillar tots els somnis...

Diré País d’aquell nivi hivernal

que regalima de la terra d'àngels

i es precipita en un salt d’aigua clara

al riu de vida i al gorg del desig.

Diré País d'aquells gegants de roca

venerant una verge de pell fosca,

i als cors d'acords que s'escolten en caves

quan el vi endevina cos i esperit.

Diré País, de la veu d’aquest poble,

del seny que empeny amb força la paraula,

d’una llengua que s’aferra a la vida

i ferida lluita per no perir.

Diré País, de terra d'acollida,

d’aquesta paleta de mil colors

que enceta un llenç verge, sense temors

i vol pinzellar de nou l’esperança.

Diré País, d’aquesta terra meua,

alçant la veu com em demana el cos

tot i que em vulguin empresonar el mot

entre els barrots d’aquesta intolerància.

                                   Àngel Martí

                                                           Del poemari Versos d'Argila

www.angelmarti.cat