In Eternum (Poema)

IN ETERNUM

I sé que saps que sé que encara plores,

que no tens hores de repòs fa temps,

que no bufen els vents cap on voles...

I passen els dies i nits i el desig,

entre els llençols d'un llit que no veu són.

I saps que sé que crides el meu nom

i fins i tot hi ha cops que el puc oir,

mentre l'ahir, es marceix al calaix

i baix es van podrint nostres arrels.

I ja no em val un vers de matinada,

quan la corda tibada es va trencar.

Massa alt el preu d'estimar quan veus nafres

i foll t'agafes al ferro roent,

que esgarrapa un lament de qui el subjecta.

I ja no veus cap recta, al camí,

d'aquest destí que no et porta enlloc.

Tot sembla poc quan un no troba estima

i el seu amor culmina, en mocador

i és el dolor el que no el deixa viure...

Ni tan sols escriure el que et vol dir.

I és que no pots sofrir amb aquest dol,

que no et deixa alçar el vol, amb ala trencada

i a l'albada t'aferra al coixí.

I saps que sé que saps que és així,

que el temps mesquí et va furtant la vida,

que obre ferida que no es pot tancar

i et fuig de la mà sense preguntar,

si vols que es quedi almenys un abril.

De raons més de mil, per no tornar

mai més a remenar aquests draps...

I sé que saps que sé, que encara plores.

Angel Martí