25
d’octubre de 2021
A
mig matí he anat a portar uns documents a la impremta. La feina ja les té
aquestes coses tan importants. Mai no m'ho van explicar quan vaig decidir dedicar-m'hi
de manera vocacional. En aquell temps ⸺ja fa més de trenta anys⸺, n'estava
convençut que podia canviar el món. Ara tinc els meus dubtes raonables —digueu-me
vell—.
No
sé el per què, però les cames, com si fossin les d’un autòmat, m’arrosseguen el
cos a transitar cada dia pels mateixos carrers de sempre.
Inicio
el trajecte i observo que a La Caixa la cua és perpètua; els rucs seguim
omplint el graner de l'amo. A més, ara has de demanar hora per buidar les
alforges, Déu meu!
En
arribar a la casa de quatre façanes sempre em fuig la mirada a la cantonada més
bruta. Avui no el veig i les cabòries m'aborden; les empenyo, però em guanyen.
A propòsit d'això, no us ho puc confirmar amb exactitud, però diria que almenys
cinc persones ja m'han preguntat per la salut —dec fer força mala cara—. Segueixo
caminant i al bar de la següent cruïlla veig els quatre de sempre:
—Ep! Tot bé?— em pregunten, alçant
la copa glaçada de cervesa.
—Anem fent!— La mateixa resposta de
cada cop que hi passo.
L'home de jaqueta verd esperança,
que mai ha vist el sol, a la dreta.
—¡Para hoy la
suerte! —crida,
com si ell n'hagués tingut algun dia.
El verduler em saluda. Tot i que la
parada fa goig sempre el veig guitant el mòbil. Segurament deu tenir molts
seguidors a Instagram, a la botiga no tants.
Quan estic a l'altura de cruïlla
principal del poble —per descomptat convertida amb illa de vianants—, m'adono
d'un nou ornament a l'espai públic —un cop més a la cantonada més pudenta—;
faig com si no el veiés. Em dol! «Mentre camino el petit trajecte que em resta
fins a la impremta cavil·laré que li dic», penso. Un parell més que m'aturen;
un altre bar amb els mateixos de cada dia, que em fan la rialla, i ja hi soc.
Despatxo amb el dissenyador gràfic —un tipus trempat— i enfilo el recorregut a
la inversa. Mira que hi ha llocs per tornar, però les cames a la seva fotuda
bola.
El
martell pneumàtic segueix foradant el meu cervell amb el nou ornament de la
cantonada. És curiós, sembla que no ha cridat l'atenció de ningú, tot i que la
via està força transitada. Ja soc a la seva alçada. Quan s'adona de la meva
presència s'encongeix, com la carn envasada. Puc olorar la por i alguna cosa
més. El blau dels ulls minúsculs em demanen perdó, talment com si hagués assassinat
algú. Tot i la barba poblada i descuidada és jove. No més de vint-i-set, diria
jo. Em finta la mirada, avergonyit.
—Es un Boyero de
Berna?
—L'interrogo, assenyalat el gos preciós que jeu al seu costat buscant el recer
de l'amo, que evidencia que en necessita mes que ell.
—Sí —em respon—. No hablo muy bien español. No sabía que no se podía tocar. —Duu
una guitarra més atrotinada que ell mateix —bé, potser és massa dir— i un petit
amplificador a piles, que ves a saber d'on l'ha reciclat.
—¿Quién ha dicho
que no?
—li
responc— La música es la mejor medicina para el alma. ¿Tocas bien?
Encongeix
les espatlles i abaixa el cap, com un gos apallissat.
—Tienes la
timidez necesaria para ser un virtuoso. Venga, dale ya que sino hoy no vas a
comer.
No em vaig equivocar, realment feia
parlar la guitarra. Tota l'amargor que havia arrossegat durant la vida la
transformava en notes dolcíssimes.
Vaig agafar la distància suficient
per veure i no ser vist. Amb els ulls clavats a l'asfalt desgastat, com ell, va
seguir interpretant aquella bellíssima melodia, mentre el Boyero se'l mirava
amb admiració. Ningú més es va dignar a escoltar-lo un instant. Potser és que
la definició d'artista és: aquell o aquella
que surt a Telecinco o és fill de famós. Ho buscaré a la Viquipèdia.
A la tarda ja no estava. Si aquell
dia va poder omplir l’estómac o no, només ell i el Boyero ens ho podrien
certificar. Jo me la jugaria, sense por a perdre, que no va morir precisament d’un
empatx.
#ambelsullsdelangel #angelmarti_escritor
