Versus A Cors a La Subhasta

Que un local gastronòmic aposti per una nit de poesia, desgraciadament no és habitual. És per aquest motiu que L'Enric Franch i jo mateix volem agrair a l'equip del restaurant La Subhasta de l'Ametlla de Mar, que en aquest quart aniversari del local hagi volgut que la poesia de Versus a Cors sigui present. 

També volem donar a les gràcies a la gent que va acudir a gaudir d'aquest maridatge de cuina i versos.

Per molts anys!

www.angelmarti.cat

Desenllaç de "La Blanca" del llibre "De Part Certa"

I voleu saber com acaba aquella historia de La Blanca...

(...) Ja feia molta estona que la calor era sufocant, si no la treien d'allí... De cop va veure un raig de llum que s'escolava entre una escletxa que mostrava la punta d'un ganivet que l'anava engrandint. Per uns moments va quedar cegada per la llum. A poc a poc va definir uns rostres desconeguts, de pell fosca i dents blanques com la llet, que se la miraven amb desig. Desenes de mans van començar a grapejar-la per tot arreu. L'estiraven cap a un i cap a l'altre cridant amb un idioma que desconeixia totalment, realment ben estrany. El pànic la dominava, al Pere no el veia enlloc, només hi havien homes de pell fosca mig despullats que la devoraven amb aquells ulls enormes. Finalment un d'ells la va estirar violentament i se l'emportà entre els brams de disconformitat de la resta.

Aquell home era més aviat baixet, grassonet, li mancaven més dents que les que tenia, lleig com un dimoni i no entenia absolutament res del que deia. Però des del primer dia la va fer seva. Passejava amb ella, dormia amb ella cada nit, menjava amb ella, se la mirava amb aquells ulls d'orgull que tant li agradaven... I es va acostumar a la seva olor, va canviar el perfum de "Maximo Dutti" per una ferum a suor, segurament no tan agradable com la del Pere, es va acostumar a la seva casa absolutament sòbria, per dir-li d'alguna manera, es va adaptar a aquella calor anormal... I es va avesar a ser desitjada, valorada i estimada.

Segurament si el Pere en un dels seus rampells no se n'hagués desfet d'ella, mai hauria arribat a l'Àfrica, mai aquell home senzill i pobre hagués pogut fer-la seva i gaudir-la, i ella mai s'hagués sentit plena i com altres milers de camises blanques, s'hagués podrit a l'armari esperant que un dia algú es fixés amb ella per sortir a un lloc elegant i sentir-se important.

                                                                                        Àngel Martí

www.angelmarti.cat

2n Concurs de Poesia Eròtica d'Olot

No puc més que felicitar a la Carrie i el Santi, a "Rapsòdia de Veus Literàries", a l'Ajuntament d'Olot i a tota la gent que va participar en el lliurament de premis d'aquest 2n Concurs de Poesia Eròtica D'Olot 2019. 

Quan es munta una cerimònia de poesia eròtica, fàcilment, es pot caure en la vulgaritat o la pornografia, no fou aquest el cas de l'espectacle del qual vàrem poder gaudir ahir en El Torín, que estava fins a la bandera. 

Amb una delicadesa extrema, entre música i dansa, les magnífiques rapsodes ens van transportar per uns instants a un altre món, recitant de forma esplèndida els poemes finalistes. 

Per la meva part agrair l'atenció rebuda i contentíssim de, per segon any consecutiu, estar dintre d'aquests poemes finalistes i per tant tornar a formar part del llibre editat amb motiu del concurs.

Felicitar als guanyadors i en especial a poeta ebrenca i amiga Montse Boldú, que va portar cap a les nostres terres el segon premi amb un poema que traspuava passió.

Un veritable plaer haver pogut escoltar aquestes "Il·lusions Acròstic-eròtiques" en la veu de les impressionants rapsodes.

www.angelmarti.cat

Us deixo el meu poema:

Il·lusions acròstic-eròtiques

Camins que tempten trobar-se,

Obscurs desitjos prohibits, que dolen,

Necessaris per fer sobreviure somnis,

Cremen inquietament incessants

Universos que vaig enterrar

Rosegats pel corc del no saber-ne i,

Sé que saps que sé que seràs tu...

Prodigiosament em tatuaràs en pell

Oracions lentes i precises,

Essencials, com l'alè de la nit

Serpentejant els terres daurats de tardor

Impacients de ser prenyats del deliri

Amagat, fa massa temps, al ventre.

Emergirà dels sexes lava candent,

Restes de tu i de mi que es mesclaran;

Onomatopeies de goig indesxifrable,

Tossudament salvatges,

Indiferents a l'encobridor silenci del bosc,

Creixeran entre el bes desesperat

Aferrat a l'infinit...

D’una lluna que pregarà seguir desperta.

Olors incitants a despulls de fageda,

Lluites lascives en terra de foc...

Olot signarà un record per sempre

Tot i temorós al pecat de la carn.

                                              Àngel Martí

La Blanca 1a part. "De Part Certa"

Aquest és un fragment del conte "La Blanca" del llibre de relats "De Part Certa"

La seva era una vida carregada d'estrès. Gran part del temps el passava tancada a casa sense absolutament res a fer, esperant tan sols que aquell home indecís es decidís a treure-la a algun lloc com en els seus inicis. El cert és que des del dia que compartien casa l'havia acompanyat molt poques vegades. Ara mateix únicament recordava un parell de casaments i un acte d'aquells que els homes defineixen com a important i que ella mai havia entès el perquè, ja que l'únic que els diferenciava de la resta era que bevien més del compte, menjaven canapès d'aquells que si els hi feien a casa no en volien, es picaven a veure qui era el més culte i parlaven de política i de dones... Tot molt important!.

Ella, tot i que cada dia perdia més les esperances que ell es decidís a portar-la de nou a algun lloc especial, es mantenia sempre impecable, enlluernant... Tot per ell! Qualsevol altre home n'hauria estat orgullós, ell ni la mirava, diria que ni se n'adonava que existia. Com desgasta el temps! Encara recordava aquell primer instant, aquell primer somriure, aquell primer dia...

Ell, només entrar a la botiga li va clavar una mirada de les que et diuen - seràs meva- Ella se'n va adonar i, com qui no volia la cosa, va desplegar totes les seves armes de seducció perquè no se li escapés. Tot va succeir molt de pressa. Ell es va atansar i amb actitud de fanfarró la va repassar de dalt a baix, es va atrevir fins i tot a acaronar-la dissimuladament... Ella no va dir res i li va permetre tot, amb la vergonya que dibuixa la virginitat. Mai havia estat amb ningú i ja en tenia ganes, moltes ganes. Aquell home era realment maco: alt, ben plantat, uns ulls blaus que fonien i una tallada de pèl que l'afavoria encara més i li ressaltava uns pòmuls que semblaven esculpits pel mateix Miquel Àngel... Edat perfecta, veu perfecta, mirada perfecta, mans perfectes...

Encara recordava l'esgarrifança que va sentir quan cadascun dels seus plecs pasturaven la pell nua i suada d'aquell ésser, aquella escalfor dolça, aquell tacte tendre, la seva olor adornada amb "Maximo Dutti", els cabells canosos pessigollejant-la... Quins dies aquells! Quins records! Els homes ja són així, per molt que desitgin quelcom, quan ho tenen perd tot el valor, sempre ho havia sentit. Ara ho tenia força clar.

Tot plegat era trist. Arribava a casa abstret en el seu món, ni una paraula, ni una mirada, ni un detall... De fet, ara ja ni tan sols posava música d'aquella que almenys a ella l'ajudava a passar les estones. El mateix baró que feia un temps se la menjava amb els ulls, ara es relacionava tan sols amb el diari, els seus llibres de dret i el televisor... Bé, més aviat amb les notícies de política. Però, de fet, ella tampoc havia conegut res més.

Els segons es feien minuts, els minuts, hores, les hores, neguit. Tan poc que demanava, tant que l'estimava i tant que plorava arrupida a la foscor mentre esperava el que mai esdevenia.

Aquell divendres, segons diuen, de part certa, el Pere va arribar desencaixat a casa, parlava sol, cridava sol i bevia sol, cosa que només solia fer quan realment els problemes eren greus de veritat. Ella seguia tancada, de fet com sempre feia, intentant escoltar rere la porta per esbrinar què li passava. Sentia cops, paraules inconnexes, crits -Merda! Tot, tot perdut!- Realment es denotava dolor i angoixa en la veu d'aquell home, ella volia fer alguna cosa, però no sabia ben bé què tocava.

Amb un rampell d'ira, el Pere va obrir la porta i se la mirà amb ulls d'un vermell sang que feia por. La va estirar de males maneres fins al menjador, amb les dues mans la va subjectar fortament per les espatlles i clavant-li la vista com mai ho havia fet, de cop, l'estampà contra el sofà... Allò li va causar molt de dolor, i no tan sols físic...

Sentia veus desconegudes i llunyanes que tot i no definir què deien, podia intuir que eren de gent, clarament homes, d'un nivell cultural bastant menys alt que el del Pere. Tancada en aquell taüt, només podia notar alguns sacsejos estranys cap a un cantó o un altre, que li feien entendre que fos on fos era en moviment.

Sí, cada cop estava més convençuda, tot i no entendre res de res, n'era completament segura que la transportaven a algun lloc. Però, què estava passant? No sentia enlloc la veu d'en Pere. Per què no l'havia vist més des d'aquell rampell d'ira? On era ell? On era ella? L'hauria venut a algú altre?

La foscor l'envoltava, estabornida, només recordava un brunzit molt poderós, com si fos el motor d'un avió. Mai va saber quantes hores va passar empresonada allí dintre perfectament immobilitzada i, en un moment de desconcert absolut, va perdre el sentit.

                                                                                                      ...Continuarà

Si voleu saber com acaba, haureu d'esperar al pròxim lliurament...

www.angelmarti.cat